Volem el millor per als nostres infants, que creixin feliços i saludables, i pensem que menjar tant com puguin és l’opció encertada. Quantes vegades hem sentit la frase “si no menges no creixeràs” o hem vist una cullereta “voladora” que simula un avió aterrant a la boca ben oberta de l’infant? Però, és bo forçar les criatures a menjar?
A curt termini, potser aconseguim que mengin, però quina relació estableixen amb els aliments si els obliguem a ingerir-los per la força o mitjançant el xantatge? Potser hauríem de confiar més en la capacitat de l’infant per saber si li cal menjar o no. Potser no té gana perquè no es troba bé o s’ha cruspit qualsevol cosa abans, i no té la mateixa capacitat per expressar-ho que un adult.
Moltes vegades es dona més importància a la quantitat del que es menja que a la qualitat. Si ni tan sols nosaltres sabem què mengem, com podem estar segurs de què donem als nostres petits? Ho denunciava Greenpeace a Austràlia, l’any 2011, arran de la presència de transgènics en alguns productes de llet de fórmula. El grup de pressió dels principals fabricants i comercialitzadors de llet en pols a Austràlia i Nova Zelanda, amb empreses com Nestlé i Nutricia del grup Danone al capdavant, van respondre que produir llet artificial sense transgènics era “inviable i poc realista”.
La dictadura de la bàscula comença de ben petits, quan es controla al peu de la lletra el percentil del nadó mitjançant una corva de creixement, amb una mitjana que alguns bebès no poden assolir de cap manera, i això no vol dir de cap manera que no evolucionin bé. Tant de bo el mateix ènfasi que es posa en el pes es posés a educar els adults sobre què hem de donar als infants per menjar. Ens diuen quan cal començar amb les farinetes de fruita i verdura, però ningú ens explica en què consisteix una dieta saludable de veritat, ni per als petits ni per a nosaltres. Tampoc ens expliquen com són de perjudicials els aliments processats i les begudes ensucrades, i encara més a una edat primerenca.
De fet, desconeixem tot el que implica no el negoci del menjar en si, sinó el de l’alimentació infantil, que a l’Estat espanyol, com molt bé explica l’ONG Justícia Alimentària Global en l’informe “Mi primer veneno”, està dominat per dues grans empreses –Nestlé i Hero–, que controlen el 75% de les vendes, la primera com a número u en llet de substitució i la segona, en potets. Altres companyies rellevants són Lactalis –amb marques com Puleva i Sanutri–, Nutricia –amb Almirón– i HiPP –amb aliments infantils ecològics. Les empreses del sector l’any 2016 van facturar 500 milions d’euros i van fabricar 60.000 tones de productes alimentaris per als infants. Un 50% d’aquests ingressos va correspondre a la venda de potets i menjar industrial, un 37%, a llets de substitució, i un 13%, a farinetes de farina i cereals. En concret, es calcula que cada família gasta en alimentació industrial més de 300 euros anuals per nadó i consumeix 94 potets l’any de mitjana; productes alimentaris, a més, que tenen una qualitat nutricional baixa. Són les famílies amb menys recursos econòmics les que compren els de pitjor qualitat, els que contenen més sucre, sal i greixos.
Aprendre a alimentar-nos d’una manera sana i saludable, tant infants com adults, és un repte pendent, i l’adminitració pública hi té una gran responsabilitat. Fer-ho no només ens beneficiaria a títol individual sinó col·lectiu.
Esther Vivas
Esther Vivas
Periodista i autora de "Mama desobedient" i "El negocio de la comida".