Us diem Adèu amb una petita adaptació de la cançó "No miris enrere" del grup Teràpia de Shock.
"AVUI ÉS LÚLTIM DIA , SÉ QUE EM BUSCARÀS, PERÒ JO JA NO HI SERÈ. NO VULL DIR-TE ADÈU, PERÒ ÉS EL QUE HEM DE FER, LES COSES PASSEN I ELS NOSTRES CAMINS ES SEPAREN.
NO MIRIS ENRERE, QUAN MARXIS, FES-HO PER MI. SAPS QUE ESTARÈ MIRANT DE LLUNY.
AVUI ÉS LÚLTIM DIA, PER RECORDAR I NO OBLIDAR.
UN DIA ENS TROBAREM ON VÀREM SER I SEREM UN DIA D'AQUESTS PLENS DE LLUM"
Molt bones vacances!!!
"Has fet que el meu món sigués més perfecte" de Terry Pratchett
Maribel Martínez, psicòloga, assegura que si preguntem als nens què volen dinar o com es volen vestir, “els donem un poder que no poden assumir”
“Hi ha una jerarquia al sistema familiar: no podem pensar que pares i fills som iguals” . // CC0
ROSANNA CARCELLER ESCUDERPeriodista RAC1
La nena que no es vol vestir, les agulles del rellotge que van avançant, i les nou del matí que s’acosten, implacables, al clatell del progenitor de torn, que ha de portar la criatura a l’escola (o al casal, aquests dies d’estiu). És una escena tòpica durant el curs, però que es repeteix a moltes llars, igual que els dubtes sobre on ha d’arribar l’ajuda de pares i mares a l’hora de fer els deures, les negociacions sobre el que s’ha de menjar per berenar o com gestionar l’hora d’apagar la pantalla i deixar el Fortnite perquè el sopar és a taula.
Quants cops t’ho he de dir? És una frase recurrent de pares i mares cap als petits, que la psicòloga Maribel Martínez, especialista en teràpia breu estratègica, ha fet servir per titular el seu últim llibre,¿Cuántas veces te lo tengo que decir?(Arpa). És un recull de consells i possibles solucions perquè els nostres fills “ens escoltin i ens respectin”,segons l’autora.
'Quina roba et vols posar? Què vols dinar? Els donem als nens un poder que no poden assumir' // CC0
Sobreprotectors o permissius
Mares i pares, avui dia, s’han “professionalitzat”, segons Martínez. Abans de néixer la criatura ja han fet seminaris de pedagogia i ha llegit mil llibres. “Però aquest voler fer-ho bé inclou la creença d’allunyar-nos d’un model obsolet i autoritari, més dictatorial, i hem anat a l’altra banda del pèndol. Ara som pares col·legues, massa permissius, ens costa dir que no. Som pares i mares que protegim massa, que ajudem massa, que estem molt a sobre”, apunta Martínez.
Què vols dinar? Quina roba et vols posar?
Els nous models de criança fomenten el diàleg amb l’infant, la presa de decisions, la integració dels petits en les decisions. Però cal anar amb compte: “Quina roba et vols posar? Què vols dinar? Què vols fer aquest cap de setmana? Preguntem als nens com si tinguessin nocions de l’economia familiar, de la gestió del temps, de dietètica… Per voler que el nen sigui feliç, ens allunyem de l’objectiu d’educar en l’autonomia personal. Els donem un poder que no poden assumir perquè són petits i no tenen criteri”.
Quina roba et vols posar? Què vols dinar? Els donem un poder que no poden assumir perquè són petits i no tenen criteri
Maribel Martínez psicòloga
Com cal fer-ho?
Donant només un parell d’alternatives que per als pares siguin vàlides. “Els nens han d’aprendre a prendre decisions, els podem mostrar el camí amb una pregunta on hi hagi dues alternatives molt raonables”.
Per exemple:
- “Vols aquests pantalons o aquests?”
- “Vols un entrepà de pernil o de formatge?”
D’aquesta manera el nen va aprenent a decidir i també a frustar-se, perquè potser volia una cosa que no estava entre les opcions, però a la vegada està content perquè està tenint la possibilitat d’escollir.
La família no és una democràcia
'Hi ha una jerarquia al sistema familiar: no podem pensar que pares i fills som iguals' . // CC0
Hi ha nous arguments o models educatius que aposten per donar totes les explicacions possibles a les criatures, perquè entenguin per què s’han de fer les coses. Però cal tenir present, segons Martínez, que “els adults són la guia, hi ha una jerarquia al sistema familiar. No podem pensar que tots som iguals: un nen de tres anys no necessita entendre per què si no es renta les dents tindrà càries. Ha d’agafar aquest hàbit des del moment necessari, i no des que ho entén. No cal donar tantes explicacions”.
El nen aprèn a argumentar, segons aquesta especialista, i “pensa que podrà sortir-se amb la seva, perquè pensa que té tots els drets, igual que els pares. Potencialment són nens molt consentits, típics adolescents sense límits, mal educats, que no accepten un no per resposta i que poden arribar a ser dèspotes, i fins i tot agressius. Com que està tot permès, fins i tot la línia vermella de respecte als pares se la salten.”
Obediència i autoritat
'Quina roba et vols posar? Què vols dinar? Els donem als nens un poder que no poden assumir'. // CC0
“Ens fa por manar, perquè significa que hi ha dictadura, i és un concepte malentès. Fins i tot hi ha pares que fugen del concepte mare i pare, perquè pensen que implica això i s’estimen més que els seus fills s’hi dirigeixin pel nom de pila que no com a papa o mama. Em sembla molt trist, els deixem orfes de pares i mares, no només pel terme, sinó també pel concepte”.
I és que per Martínez és molt clar que els progenitors no han de ser amics dels seus fills. “És veritat que hem de tenir una relació propera, d’empatia, pròxima, de jugar, riure… Però també hem de marcar el camí perquè no som iguals. Hem de reivindicar l’autoritat, que no autoritarisme. Sembla que el concepte estigui obsolet quan en realitat és un dels problemes que em trobo cada dia amb els pares, desesperats perquè el seu fill no els fa cas”.
Les frases com ‘mama no em rallis’ no les podem permetre
Maribel Martínez psicòloga
Hi ha una línia vermella que no s’hauria de traspassar, de fills i filles cap a pares i mares, per no faltar al respecte. “Les frases com mama no em rallis no les podem permetre perquè llavors ens estem posant com a col·legues i no com a pares. Aquesta diferència l’hem de marcar des de l’amor i el respecte mutu. Sembla que això de posar límits sigui autoritarisme, una dictadura i que porti mal rotllo, però els nens necessiten límits”.
Repetir les coses mil vegades
'Quina roba et vols posar? Què vols dinar? Els donem als nens un poder que no poden assumir'. // CC0
Repetim les ordres o peticions i mil una vegades als petits. “Els nens en realitat ho estan fent molt bé. Els estem dient que han de fer les coses a la primera, però si no ho fan i al final cridem, és a la desena que ells saben que és quan s’ha de fer”. És a dir, hem ensenyat als nens que ho han de fer quan ens enfadem, just el contrari del que volem.
Com ho hem de fer?
“Si a la primera no funciona, t’hi acostes sense mal rotllos i l’hi repeteixes. Els pares hem perdut l’autoritat. Hem de tenir l’actitud que aquella cosa s’ha de fer en el moment i ja està. Hem d’intentar aconseguir amb el mínim el màxim. No cal el discurset, no calen els crits, cal l’actitud. Si els nens veuen que si no ho fan ara els pares s’enfadaran es posaran a fer allò que els han demanat. Veient aquesta actitud dia a dia acabaran aprenent que s’han de fer les coses al moment.”
Normes i conseqüències
Cada família té les seves normes implícites: s’ha d’anar a dormir a tal hora, s’ha d’acabar de dinar per aixecar-se de la taula... Però “perquè unes normes funcionin no només serveixen que estiguin explicitades i escrites, sinó que també hi han d’haver unes conseqüències. En funció de com fem les coses ens va bé o malament, conseqüències positives o negatives”.
No es tracta de castigar o fer xantatge,sinó que els infants sàpiguen que podran fer una cosa si en fan un altra. “Les conseqüències s’han d’aplicar d’immediat (perquè demà ja ho pugui corregir) i han de ser proporcionals a l’error comès. Això és el que funciona. Que ells vegin que en funció del que facin algunes coses van millor o pitjor”.
“Vinga, que fem tard”
Si som dels que cada dia repetim “afanya’t que fas tard a escola”, potser és que nosaltres, adults, estem gestionant malament el nostre temps. Martínez dona alguns consells pràctics.
Com ho hem de fer?
- Llevar-se abans els adults. “Si cada dia anem cinc minuts tard, és que ens falten cinc minuts. Així anirem més tranquils i no ens estressarem (nosaltres i els nens) de bon matí.”
- “Si els nens van a dormir una mica abans i s’aixequen una mica abans, assegurem que tota la resta funcioni perquè els nens necessiten un aprenentatge per vestir-se, per esmorzar…”
- No es vol vestir. “Si cal portar el nen al col·legi en pijama, no passa res. El nen acabarà aprenent que això no podrà tornar a passar i es vestirà. Hem de deixar que els nens superin les seves dificultats. Un nen que supera una dificultat és un nen que creix. Un nen que es vesteix sol és un nen que se sent molt més gran, més capaç. I no els deixem, els vestim i els donem de menjar per anar més ràpid i no els deixem créixer”.
“Ves a dormir al teu llit”
'Hi ha una jerarquia familiar: no podem pensar que pares i fills som iguals' . // CC0
A moltes llars, al mig de la nit, la criatura passa a dormir al llit dels pares. Potser no suposa cap problema per a ningú, però potser arriba un punt que sí que ho comença a ser, com passa en els casos que Martínez s’ha trobat a la seva consulta. “El nen que dorm amb els pares és un nen a qui en general després li costa molt dormir fora de casa, anar de colònies… A la pràctica terapèutica és el que em trobo sovint, i la queixa dels pares. Veuen com aquest nen té moltes pors, inseguretats… Hem de tractar aquest problema, donar-li eines al nen per gestionar aquestes pors que té. S’ha de fer una feina progressiva”.
Com solucionar-ho?
Hem de fer el procés per fases:
- Dormir al propi llit, però acompanyat d’un dels pares, durant tota la nit. És el primer pas per anar fent el canvi progressivament.
- Agafar el son amb els pares, i dormir tota la nit sol al seu propi llit. Primer els pares poden estar estirats al llit al seu costat, després asseguts a la vora del llit… Cada dia se separen una petita distància fins arribar a la vora de la porta.
- Conciliar el son sol i dormir al seu llit tota la nit. Els pares poden seure al lloc més allunyat del llit, a l’habitació. Abans que el nen s’adormi, dir-li bona nit.
- Dormir a fosques i en altres llocs sol. Això representa l’autonomia total.
