Treu-li el mòbil al nen
El trastorn de dèficit d'atenció afecta un creixent nombre de nens, i obre el debat al voltant dels sobrediagnósticos
L'atenció és la finestra a través de la qual el cervell treu el cap al món que l'envolta. Quan el nen neix, tot just és capaç de dirigir el seu interès cap al món exterior. Inicialment només presta atenció a les seves pròpies sensacions l lorando quan té gana, son, fred o se sent sol . A poc a poc comença a fixar-la al mugró de la mare que destaca com una forma més fosca en l'horitzó. A partir d'aquí comença un llarg viatge en el qual el nen va aprenent d'atendre certs estímuls comporta una sèrie de beneficis.
A les poques setmanes el nen reconeix amb facilitat objectes que emeten soroll o es mouen; per això els sonalls capten el seu interès. Els pares fan tot tipus de carantoines amb joguines o amb les mans per dirigir la seva atenció,d'aquí els cinc lobitos. Però també comencen, de manera instintiva a ajudar-lo a fixar-la en estímuls immòbils. Primer un arbre que bressola les fulles amb suavitat, després una foto en què surt al costat del seu mare i, més endavant, un conte en el qual gairebé no passa res.
Així, el nen comença a desenvolupar una habilitat tremendament complexa, que és la de controlar la pròpia atenció i dirigir-la no només a aquells estímuls que es mouen, sinó també a aquells que estan més quiets o són més avorrits . D'aquesta manera creixerà sent capaç d'atendre al seu professor, tot i que el company del costat estigui fent el tonto. Aprendrà a abstreure amb el llibre que llegeix, encara que una mosca ho sobrevoli, i arribarà a ser capaç de concentrar-se al volant, tot i que la carretera sigui una llarga recta i el seu cervell estigui cansat.
Dominar l'atenció i ser capaç d'eliminar altres estímuls que intenten distreure és una habilitat que ofereix múltiples avantatges. Ens permet concentrar-nos en el que realment volem o desitgem, detectar detalls i matisos que altres passen per alt, aprendre idiomes amb més facilitat, persistir en les nostres metes fins assolir-les o reduir els nivells d'estrès.
Els pares passen menys temps amb els fills i això sembla interferir en el desenvolupament de l'autocontrol
Des de fa anys vivim un autèntic auge d'un diagnòstic que provoca patiment entre els més petits: el trastorn per dèficit d'atenció (TDA) . Des dels anys setanta fins al 2010, el nombre de nens diagnosticats als Estats Units es va multiplicar per set. Des de 2000 fins a 2012, el nombre de receptes expedides al Regne Unit per tractar aquest trastorn cognitiu es va multiplicar per quatre. Els factors que han provocat aquesta alça són molts i complexos. D'una banda, la sensibilització dels pediatres ha fet que es detectin amb més eficàcia. Per una altra, la possibilitat de diagnosticar-a partir dels tres anys (en lloc de als sis anys) ha estat un altre motiu per a l'augment de la prevalença.
No obstant això, també hi ha altres raons que són més difícils d'entendre. La més preocupant de totes elles és el sobrediagnòstic: els experts més alarmistes estimen que com a molt un 4% de la població infantil podria patir aquest trastorn i, però, la realitat és que un 10% dels nens al nostre país prendran medicació per el TDA en algun moment de la seva vida escolar.
Les raons que porten al sobrediagnòstic semblen ser moltes. Els pares passen menys temps amb els fills i això sembla interferir en el desenvolupament d'habilitats com l'autocontrol o la capacitat per suportar la frustració. Els col·legis tenen menys paciència amb els alumnes difícils o que no estan tan motivats per aprendre, en molts casos pressionats pels resultats acadèmics de l'escola en el seu conjunt.
Els mòbils es fan servir per distreure'ls mentre s'acaben les farinetes, però així no aprenen a concentrar
També ens trobem amb la intrusió de les noves tecnologies en el cervell en desenvolupament dels nostres fills. Des dels anys vuitanta sabem que més temps davant del televisor es tradueix en menys paciència i autocontrol, pitjor desenvolupament maduratiu de l'atenció i majors taxes de fracàs escolar. La raó és molt senzilla, quan el nen juga, dibuixa o interacciona amb els seus pares o germans, el seu cervell ha de dirigir l'atenció voluntàriament a aquells estímuls o persones amb els que interacciona. Quan es senti davant del televisor és la tele la qual atrapa l'interès del nen i fa tota la feina.
Per això ens agrada veure la tele i enganxar al mòbil, no perquè estimulin el nostre cervell, sinó perquè ens entretenen, ens relaxen. Avui, els dispositius mòbils s'utilitzen per distreure al nen quan s'ha de concentrar en acabar unes farinetes . Per entretenir el nen quan ha d'esperar al pediatre. Per despistar al nen quan ha de esforçar-se a posar-se el pijama al final del dia. Amb aquest tipus d'estratègies sembla sensat que el cervell aprengui que cada vegada que ha d'esforçar, concentrar-se o esperar quiet ..., té permís per badar.
Sense cap dubte estem educant nens menys pacients, menys atents i amb menor capacitat d'esforç, reflex d'una generació de pares menys pacients i que donem menys valor a fer les coses a poc a poc.
Tot això porta al fet que molts nens siguin portats a un especialista que observa en ell tots els símptomes necessaris per al diagnòstic: poc autocontrol, distracció o falta de motivació. En el cas de molts nens el diagnòstic i el tractament són encertats. Per a molts altres, creiem, el trastorn per dèficit d'atenció és un estigma d'una societat que va massa de pressa per educar a poc a poc.
Alguns nens, amb ajuda dels seus pares, professors o terapeutes van desenvolupant habilitats cognitives com un major autocontrol o paciència que permeten reduir i compensar les dificultats atencionals. A mesura que es fan grans solen preferir i encaixar bé en treballs que els permeten moure i fer coses diverses al llarg del dia.
Però poden continuar existint desafiaments en la vida quotidiana. Molts dels troben quan tenen els seus propis fills i la paciència, l'ordre o l'organització torna a ser un element adaptatiu fonamental. Alguns adults amb dificultats d'atenció no experimenten cap dificultat en la seva vida quotidiana , d'altres es regulen gràcies a la medicació i un tercer grup pateix moltes d'aquestes dificultats però no té ni idea que l'origen estigui en una alteració dels seus processos atencionals i executius , ni coneix com compensar-los.
Álvaro Bilbao, neuropsicòleg, és autor de ' El cervell del nen explicat als pares' .
